QUATRE PARAULES (JOSEP PLA)

Després de parlar, durant tants anys, del que és  i del que no és una novel.la, s’ha arribat a tenir d’aquest gènere literari una noció tan vaga, que tinc por que El carrer Estret podrà ésser considerada una novel.la com tantes n’hi ha.

Heus aquí, esquemàticament explicat, el que ha succeït amb aquest llibre. En un moment determinat em semblà divertit, sobretot per evadir-me de la meva carregosa activitat periodística, utilizar la idea stendhaliana del mirall. Així, vaig fer passar un mirall –el meu modest mirall!- per una petita població del país, per una población anomenada Torrelles, d’uns quatre mil habitants. El mirall reflectí les imatges contingudes en aquest llibre –imatges que he descrit de la millor manera que he sabut i d’acord amb les meves preferències; és a dir, tractant de posar el màxim interès en els detalls-.

L’espill –bellíssima paraula!- em donà, doncs, una sèrie d’imatges, però vaig haver de constatar que no reflectia cap argument travat, cap arquitectura tancada. Un mirall és una força passiva, desproveïda de facultats ordenadores. Si el mirall no reflecteix cap argument és que davant seu no n’hi passà cap. Ara bé; com que aquest fet em confirmà en la sospita que en la vida no es produeixen arguments més que per una raríssima casualitat –i, per tant, que les novel.les amb argument, més que reflectir la vida, no fan més que arbitrar una forma d’artificiositat-, no em vaig pas considerar autoritzat a ésser més papista que el Papa ni a modificar en el més mínim els reflexos del mirall.

El fet que el públic cregui que les novel.les han de tenir argument no vol pas dir que en la vida n’hi hagi. Aquesta necessitat del públic és el que demostra que la vida, transportada al pla literari, és una segregació informe, caòtica, d’imatges. La fatiga que produeix aquest caotisme incessant i incomprensible és el que fa desitjar una ordenació, una coherència, encara que sigui artificial, arbitrària i totalment inversemblant. El bosc enerva sempre un xic; el jardí és més intel.ligible i plàcid. La característica de la vida ve donada per una varietat insubornable. Per això parlem sempre d’unitat com d’un paradís perdut en una llunyania tan remota que ens fa inconsolables.

Així, doncs, El carrer Estret no conté cap argument satisfactori. Posar-n’hi un hauria ultrapassat el meu projecte d’utilització pura i simple del mirall. He tractat purament de practicar la definició stendhaliana en un lloc concret i determinat i en un temps donat. Les imatges que l’espill ha reproduït no estan pas tocades, certament, de bellesa ideal. Són imatges absolutament vulgars –aclaparadorament vulgars. No he pas gosat modificar-les, y menys encara retocar-les. Són imatges de la vida tal com és – més que imatges inventades i convencionals. Són imatges de la realitat. En aquest sentit aquest llibre es troba en la línea de la prosa que s’escriu en els països on hi ha, encara, una literatura. Aquesta prosa està afectada per un creixent respecte a la realitat prodigiosa i inesgotable, grollera i màgica.

Aquest llibre és, en tot cas, el resultat que ha donat el pas del meu mirall pel carrer Estret de Torrelles. Si la petita aventura no ha produït uns efectes més conspicus i brillants, ha estat probablement potser perquè en el temps que vivim no hi havia altra possibilitat.

Josep Pla

Palafrugell, tardor 1949

Cadaqués, primavera 1951

(Pròleg a El Carrer estret, de Josep Pla. Barcelona, Ediciones Destino, 1978)

FOTOS: Annabel Díez